Blog

La promoció i construcció d’edificis amb serveis i espais comuns és una proposta que neix, els anys seixanta del segle XX, als països escandinaus i que s’estén ràpidament per Alemanya, Holanda, els EEUU i Canadà. Compta amb centenars d’exemples ben diversos, alguns en el nostre país, que van des de petits edificis en centres urbans fins a grans urbanitzacions de cases unifamiliars. És un moviment conegut com a cohousing.

Els habitatges que es construeixen actualment s’adeqüen a les necessitats de l’usuari?. És evident que, de forma majoritària, són els usuaris els qui s’adapten als habitatges que se’ls ofereixen. Les necessitats dels usuaris actuals són molt diverses, per la mateixa composició dels nuclis que decideixen compartir el mateix habitatge, per les diferents prestacions o serveis que es demanen a l’habitatge, per la diversitat de cultures i formes d’ús d’un habitatge coexistents al nostre país, perquè l’edat dels usuaris condiciona l’ús dels espais, del mobiliari, dels equipaments de l’habitatge,...

És tan difícil fer habitatges prefabricats que superin, en qualitat i disseny, als habitatges construïts de forma tradicional?. La tecnologia per a fer-ho existeix, però perquè no es fa?. Existeixen prou exemples d’habitatges construïts amb sistemes modulars i prefabricats, però perquè no deixen de ser exemples i no es generalitza la seva promoció?

Estem tot just en l’inici del procés de transformació del disseny i producció dels edificis per a que realment siguin sostenibles i energèticament eficients. Però la nostra aposta en aquest sentit és clara. Els edificis impulsats per PROJECTae han d’anar pel camí de la sostenibilitat i, per tant, incorporar tots aquells elements i sistemes que assegurin la màxima eficiència energètica i ajudin a fer més sostenible el nostre planeta.

De res valdria tot l’esforç de replantejar els sistemes de producció dels edificis i els sistemes d’ús i manteniment, per a fer-los més sostenibles i eficients, si no fóssim capaços d’aplicar els mateixos criteris a l’hora de planificar l’ocupació del territori i de dissenyar l’espai públic.

En el nostre país hi ha hagut diverses causes que han fet que la propietat d’un habitatge sigui un dels principals objectius de bona part del seus ciutadans. El creixement econòmic continuat i el convenciment que la inversió en habitatge era una inversió segura, n’han estat dues de les principals causes, encara que no les úniques.

Els darrers anys, en el nostre país, s’ha donat un important impuls a la promoció d’habitatges protegits, en règim de propietat o de lloguer. La llei d’habitatge de 2006 i el Pacte nacional d’habitatge pel període 2007-2016 en són la millor prova, tot i que intensament desvirtuada per la realitat actual marcada per la profunda crisi financera que afecta especialment el sector immobiliari.

La figura del promotor immobiliari, tal com l’hem conegut, és una figura relativament recent. Durant la primera meitat del segle passat, i tal com s’havia anat fent fins llavors, els promotors dels habitatges eren els seus mateixos propietaris/futurs usuaris o, a les ciutats, els propietaris del sòl que encarregaven la construcció d’un edifici plurifamiliar per a obtenir rendes del lloguer dels nous habitatges. No fou fins a la segona meitat del segle XX que s’introduí amb força la figura del promotor immobiliari que, sobre un sòl que havia acabat de comprar o sobre el que havia fet un acord de permuta, promovia la construcció d’un edifici plurifamiliar per a poder vendre els nous habitatges.

Tots tenim al cap visions parcials de com imaginem la casa del futur i podem explicar-ne alguns elements que aquesta casa hauria de tenir, però potser pensem que algunes d’aquestes coses no seran mai possibles o que no serem a temps de veure-les.