Participa als debats

Tots tenim al cap visions parcials de com imaginem la casa del futur i podem explicar-ne alguns elements que aquesta casa hauria de tenir, però potser pensem que algunes d’aquestes coses no seran mai possibles o que no serem a temps de veure-les.

Aquest debat pretén començar la “casa per la teulada”, abEl dret a l’habitatge és un dret reconegut per les constitucions de la major part dels estats democràtics i per la Declaració universal dels drets humans, però quines característiques i condicions han de tenir aquests habitatges?. És evident que les pautes culturals i les condicions climàtiques influeixen decisivament a l’hora de definir l’habitatge mínim en cada racó del nostre món, com també hi incideixen els nivells tecnològics assolits per cada país o el preu del sòl, entre molts altres factors.

En el nostre país, és ben cert que la immensa majoria dels seus ciutadans tenen un habitatge, de propietat o lloguer, i d’unes característiques que, en general, superen el que podríem considerar les condicions mínimes d’habitabilitat. Però, què els queda a molts catalans desprès de destinar entorn del 50% dels seus ingressos a l’habitatge i els serveis associats (aigua, electricitat, gas,...), els aliments, els vestits, els transports, l’atenció sanitària, el dret a l’ensenyament,... encara que utilitzin el transport, la sanitat o l’ensenyament públic?.

En poc més de 10 anys el preu dels habitatges ha crescut un 300% però els sous ho han fet entorn d’un 30%. Realment estem progressant?. I la major part dels serveis bàsics, aquells als que tenim dret, s’han privatitzat i han tingut increments molt per sobre dels sous. Podem seguir parlant de pertànyer a una societat “avançada” tal com es tendeix a definir la nostra?. Ho tenim tot a l’abast, però cada cop hi ha més ciutadans que han de conformar-se amb “mirar sense tocar” una gran part d’allò que ens diuen que ens farà la vida més fàcil....

No fa ni un segle que, en el món occidental, encara era una reivindicació l’objectiu de 8 hores diàries de treball, 8 de dormir i les altres 8 d’ús propi (per a altres necessitats bàsiques però també per a l’ús lliure). Perquè l’objectiu ara no podria ser que cada persona ha de poder disposar d’un habitatge digne per un terç dels seus ingressos; que ha de destinar, com a màxim, un altre terç a satisfer la resta de les seves necessitats bàsiques i ha de poder disposar de l’altre terç per a utilitzar el seu temps de lleure, per a poder decidir com i en què vol omplir-lo?.

No fa massa anys que es varen difondre nous conceptes com els de la societat del benestar o  de la cultura del lleure i, tot i poder parlar d’alguns progressos en aquest sentit, també és cert que s’han anat imposant altres conceptes com els de la societat del consum que si bé ha incrementat el nivell de benestar i ha cobert la major part del temps lliure de bona part dels ciutadans, també és cert que ha limitat extraordinàriament els nivells reals de llibertat i, sobretot, ha modificat els hàbits de relació entre les persones, fent que la societat sigui cada cop més individualista i competitiva.

Aquest blog de debats pretén aprofundir en un dels aspectes que hauria de centrar les polítiques públiques actuals: fer realment efectiu el dret de l’habitatge i fer-lo de manera que el seu cost no representi més d’un terç dels ingressos dels seus ocupants.

Però, ben entrat el segle XXI, de quin habitatge estem parlant? Quina ha de ser la seva superfície òptima?. La més pura racionalitat, o lògica, ens fa pensar en la necessitat de compartir, entre els diferents habitatges d’un edifici o complex d’edificis, molts serveis (captació d’energia, reciclatge de l’aigua, neteja i manteniment,...) i perquè la mateixa lògica no ens fa pensar en la necessitat de compartir molts altres serveis o espais?.

En menys d’un segle, la forma de viure de la majoria de la població ha canviat al mateix ritme que han canviat les formes de treball, de desplaçar-se d’un lloc a l’altre o la composició de les unitats de convivència que, de la família clàssica amb els pares, més de 3 fills de mitjana i, moltes vegades, els avis al mateix habitatge, s’ha passat a nuclis familiars molt més reduïts i, moltes vegades, amb una sola generació al mateix habitatge o amb famílies monoparentals o nuclis de convivència sense una relació familiar. Però els habitatges construïts els darrers decennis no s’han adaptat a aquesta nova realitat i, en tot cas, només han reduït la seva superfície, encara que ho han fet més per adaptar-se a les possibilitats econòmiques dels compradors que per cap altra motiu.

Algú s’ha dedicat, de veritat, a voler conèixer com volen el seu habitatge els compradors actuals?. S’han ofert altres tipus d’habitatges que “els de sempre” perquè el futur comprador pugui comparar i escollir?. S’ha fet un treball d’informació suficient i de recollida d’opinions prou massiva com per poder saber com veuen, com volen, l’habitatge del futur els qui en seran els seus usuaris?. I quasi tothom, fins i tot els qui ja tenen un habitatge de propietat que respon a les seves necessitats actuals, són futurs usuaris potencials. És un debat en el que hi pot participar tothom, en el que hi hauria de participar tothom.

És per això que, en aquest blog, us proposem una forma diferent de participar en aquest debat. Us plantegem un relat obert, una història que comença cap allà l’any 2024 i, de moment, amb un personatge principal del que ens fixarem, sobretot, en com viu, com treballa, què fa, quin habitatge té i com l’utilitza. Us proposem que entreu en el cercle de gent que coneix en Jan i que feu l’exercici d’imaginar-vos com us agradaria viure d’aquí uns 15 anys i com us imagineu que serà el vostre habitatge, el de l’altra gent que us envolta, com funcionarà la vostra ciutat, el vostre país, el món...

Clicant a l’habitatge del futur entrareu al relat i podreu dir-hi la vostra. Entre tots construirem una història que ens hauria d’ajudar a conèixer com ens agradaria viure en un futur no tant llunyà. No cal que sigueu tècnics ni experts en l’arquitectura, l’enginyeria ni en res que tingui a veure en el disseny o construcció d’habitatges. Només cal que tingueu imaginació i que feu l’esforç d’explicar-nos com voleu que sigui el vostre futur, el que hem de construir des d’ara mateix. En tot cas, segur que d’aquest relat en sorgiran propostes que, en mans de tècnics amb imaginació i ganes, potser es convertiran en solucions que faran possible uns habitatges, uns edificis, unes ciutats, pensades i fetes a la mida dels seus usuaris, dels seus habitants....

El relat que us presentem ja té, com és lògic, una estructura i un primer guió. D’aquí ja en sorgeixen un seguit de temes que, per aquells que vulguin entrar directament als debats més tècnics, més específics, us presentem tot seguit.

La primera de les nostres propostes és que aquest blog ens ajudi a definir els edificis amb serveis i espais comuns com un dels elements que podrien estructurar l’arquitectura residencial del segle XXI. Però, en la mesura que s’introdueixin espais d’ús comú caldrà redefinir els espais d’ús privat. Avui, els habitatges han d’estar pensats per a l’ús de poques persones –la mitjana actual d’ocupació al nostre país és de 2,8- i, per tant podem pensar en una arquitectura modular que, a partir d’un habitatge bàsic d’uns 45 m2 –superfície mínima per a 2 persones?-, permeti arribar a un doble mòdul de 90 m2 –superfície mínima per a 6 persones?- i a una proposta intermèdia de 67,5 m2 –superfície mínima per a 4 persones?-, amb la qual cosa es donarà resposta al 90% de la demanda.

Aquesta arquitectura modular serà la base imprescindible per a desenvolupar un veritable procés d’industrialització de la construcció, una peça fonamental per aconseguir una millora de la qualitat i, alhora, un abaratiment dels costos de construcció. Un abaratiment que, perquè es traslladi al cost final de l’habitatge, ha d’anar acompanyat d’un abaratiment del preu del sòl i un canvi en els sistemes de promoció dels habitatges.

Una arquitectura modular, uns processos de construcció industrialitzats i uns edificis concebuts amb espais privats –habitatges- i espais comuns –serveis i equipaments comunitaris- són la nostra primera aportació a la sostenibilitat, que passa per assegurar tant una construcció sostenible com un manteniment eficient, amb l’ús de materials que tinguin un mínim cost ambiental, amb el reciclatge de l’aigua, amb la utilització d’energies renovables i d’aparells més eficients energèticament.

Aquestes propostes no serien suficients si, alhora, no replantegem les actuals formes d’ocupació del territori, encara excessivament extensives i poc enfocades a la transformació i millora del sòl urbà existent. En el nostre país, en els darrers 30 anys s’ha transformat en sòl urbà tant territori com en tota la història anterior. L’escassetat de sòl i l’estat del parc residencial actual, per si sols, faran imprescindible que la política urbanística del nostre país prioritzi les actuacions de transformació urbana enfront de les d’ocupació de nous espais. I la política urbanística del futur immediat ha d’intensificar l’ocupació del sòl urbà actual i convertir en sòl públic els excedents d’ocupació generats.

El règim de tinença dels habitatgesa, que al llarg dels darrers 50 anys ha anat decantant-se cap a la propietat, torna a contemplar el lloguer com una opció més adaptable a la creixent mobilitat actual. Si, a més, es consolida la tendència de ser una opció que exigeix menys recursos mensuals destinats a l’habitatge, el lloguer ha d’anar guanyant terreny al règim de propietat, com ho han de fer altres alternatives –el règim de cessió de l’ús- que porten altres valors afegits. Pels propietaris de sòl urbà, el lloguer pot tornar a ser una alternativa interessant des de tots els punts de vista si s’acaba optant per donar prioritat a les actuacions de transformació urbana enfront de les d’ocupació de nou territori. I, per aquests mateixos propietaris, la cessió del dret de superfície pot esdevenir una opció rendible i amb perspectiva de futur pels seus hereus.

Pocs indicadors actuals mostren que qualsevol d’aquests canvis es pugui fer, almenys de forma significativa, sense la intervenció dels poders públics, que hauran de mantenir i fins i tot incrementar la seva política de promoció pública d’habitatge. Però encara que només sigui per mantenir-la, aquesta política haurà de canviar alguns dels seus paràmetres d’intervenció. I alguns d’aquests canvis estaran provocats per la manca de nou sòl urbanitzable i, en conseqüència, de l’obtenció de nou sòl edificable a cost molt baix. Per tant, no serà raonable mantenir l’oferta d’habitatges protegits en règim de propietat i s’haurà de donar prioritat als habitatges en règim de lloguer protegit. Ja s’havia d’haver fet així en el darrer període, però no va ser així i, ara, la major part d’administracions públiques s’han quedat sense patrimoni de sòl edificable per a ús residencial i sense massa recursos per a generar-ne de nou.

Una de les poques alternatives que l’administració té per a incrementar l’oferta d’habitatges assequibles, és la de cobrir la demanda en règim de propietat afavorint els sistemes d’autopromoció i fent que els autèntics promotors del segle XXI siguin els mateixos propietaris. Ja no és possible fer tots els habitatges seguint pràcticament el mateix patró, les estructures familiars i les necessitats dels futurs usuaris són molt diverses i els habitatges han de respondre a aquestes diferents necessitats. Els serveis i l’equipament que pot oferir un habitatge també són molts i cada usuari té dret a escollir què hi vol i què estaria disposat a compartir amb la resta d’usuaris del mateix edifici. Els mitjans d’informació i comunicació actuals permeten una participació activa dels usuaris en les decisions que els afecten i com serà o com estarà equipat el seu habitatge és una de les decisions que més poden condicionar la seva vida. Què impedeix adquirir un habitatge a mida, a la carta, i saber-ne el seu preu abans de decidir?

Les respostes a aquestes qüestions ens ajudaran a apropar-nos a l’habitatge del futur, però la nostra voluntat és anar fent que sigui possible des d’ara mateix.

Els temes de debat oberts fins aquest moment són els següents:

En cada tema s’ha optat per iniciar el debat exposant un text que serveixi per això, per començar. Es pot optar per exposar els punts d’acord o desacord amb el que es diu en aquest text, argumentant la pròpia posició o es pot optar per plantejar altres punts de vista dels que s’exposen. Sigui com sigui, us convidem a participar en aquests debats. Només cal que cliqueu damunt el títol del debat que us interessi i, si voleu, podeu fer la vostra aportació en el requadre que us sortirà al peu del text.

straient-nos de si el que imaginem serà possible que, algun dia, es converteixi en realitat. De moment, comencem per explicar què hi volem, com ho veiem, i potser descobrirem que allò que somiem ja existeix o, com a mínim, que hi ha algú que sap com aconseguir-ho, com arribar-hi.

Us proposem un exercici d’imaginació, de comunicació i de confiança. Imaginació per a concebre allò que no existeix, capacitat de comunicació per explicar-ho de forma clara i confiança en els altres, perquè potser saben com obtenir allò que hem explicat....

Potser un relat de la vida d’un català corrent cap allà l’any 2024 ens pot ajudar a introduir prou elements per començar el debat. Provem-ho. (veure arxiu: la casa d’en Jan)